Feeds:
Entrades
Comentaris

HISTÒRIA DE ROMA-1r batxillerat

Geografia d’Itàlia antiga ( Llatí 4t)

Resum de la història de Roma (CUC 4t)

La Ilíada en imatges (Llatí 4t)

ELS DOTZE TREBALLS D’HÈRACLES

Treballs dels alumnes de Cultura Clàssica 4t ESO

Núria Rosselló

Sina Hagen

Kenneth Hernández

Alejandro Junquera

 

 

ATENES I MITILENE

Ací teniu els enllaços dels videos amb l’anècdota d’Atenes i Miltilene durant les guerres del Peloponés.

 

HISTÒRIA DE GRÈCIA

historia_grecia

EL LLATÍ I LES LLENGÜES INDOEUROPEES

l’indoeuropeu

SALVETE DISCIPULI!

Cari discipuli,

Després d’un parèntesi sense utilitzar el blog, anem a fer-lo servir almenys fins que funcione el moodle. Ací penjaré les presentacions que he passat a classe perquè pugueu repassar-les i també les vostres, que prompte n’haureu de fer alguna. Així mateix posaré els enllaços als videos que hàgem vist a classe. Bonam fortunam in hoc novo cursu!

Valete discipulae et discipuli!

 

LA DOMUS ROMANA

Ací us pose un enllaç a una pàgina interactiva sobre les domus romanes. És molt interessant. Espere que us agrade.

domus romana

LA MORT D’HÈRCULES (Laura Ros)

Hèrcules va anar a Ecàlia per a lluitar contra el rei Eurit en una competició de tir amb arc. Hèrcules aconseguí guanyar. Eurit havia promés a qui aconseguira derrotar-lo la mà de la seva filla Íole. Però, com que Hércules va matar  la seva primera esposa, Eurit no volia que matara també la seva filla, així que no el va deixar casar-se amb ella. Ple de ràbia, Hércules va matar un dels fills d’Eurit.

A continuació va visitar l’oracle de Delfos per saber com purificar-se d’aquest crim i Apol·lo li va dir que havia d’estar com esclau en la cort de la reina Òmfale de Lídia durant tres anys.

Quan acabà la “penitència”, al tornar a Grècia, va visitar  Deianira per comunicar-li el missatge que el seu germà mort, Melèagre, li havia encomanat quan es trobaren als Inferns: que l’estimava i que la trobava molt a faltar. Hèrcules es va casar amb ella. Durant un viatge, la parella volia creuar el riu Evenos i el centaure Nessos es va oferir a passar Deianira a l’altre costat del riu. Hèrcules va haver de passar nadant. Però Nessos va intentar segrestar Deianira i Hèrcules el va ferir amb una fletxa enverinada. Quan encara estava moribund,  Nessos li va dir a Deianira que agafara un poc de la seva sang per a utilitzar-la com un filtre d’amor. Si sospitava en algun moment que Hèrcules ja no la volia, que li posara unes gotes a la roba; de seguida Hèrcules tornaria a sentir amor per ella. En realitat la va enganyar. Era un verí mortífer.

Quan Hèrcules va atacar Ecàlia i va segrestar Íole ho va celebrar i va demanar que li portaren la túnica nova. Deianira, morta de gelosia, va empapar la túnica amb la sang de Nessos. Quan Hèrcules se la va posar, va començar a cremar-li la pell i no podia llevar-se-la. Desesperat pel dolor, Hèrcules es llançà damunt de la pira, on es cremà la seua part mortal. La seva ànima va anar a l’Olimp amb el seu pare Zeus, on es reconcilià finalment amb Hera i es va casar amb Hebe, la filla d’Hera i de Zeus.

LA BAIXADA ALS INFERNS (Paula Nevado)

Com a últim treball, Euristeu li demana a Hèrcules que anara a l’Infern i li portara Cèrber, el gos d’Hades.

Hèrcules acompanyat d’Hermes, arribà a  la cova del cap Tenar. Allí l’heroi es trobà ,entre tots els esperits, el príncep    Meleagre, que havia matat els seus oncles en un atac de fúria. Hércules li prometé a Meleagre que visitaria la seua germana Deianira i li diria de part d’ell que la volia molt i que  la trobava molt a faltar.

Tot seguit es trobà Caront, el vell barquer que transportava els morts amb la seua barca. Hèrcules li demanà  que el portara als Inferns i després d’amenaçar-lo, aquell acceptà.

Quan arribà, Hades consentí a donar-li el seu gos, però havia de fer dos coses: dominar-lo només amb les seues  mans i tornar-li’l només l’haguera vist Euristeu.

Hércules li portà el gos a Euristeu. Aquest, al vore el gos i a Hèrcules, va eixir corrent a amagar-se als soterranis del palau. Es passà moltes setmanes tremolant i preguntant-se  com  Hèrcules havia pogut eixir viu dels Inferns.

Hèrcules mentrestant li portà el gos a Hades.

LES POMES D’OR DE LES HÈSPERIDES (Vanessa Llobell)

Al jardí de les Hespèrides creixia un arbre de pomes d’or que Zeus li havia regalat a Hera. La custòdia de l’arbre anava a càrrec d’un drac immortal, Ladó. Només les tres filles de Atles, que s’anomenaven Hespèrides, podien collir les pomes d’or.

Euristeu va pensar que si Hèrcules tocava eixes pomes, Hera el castigaría. Això pretenia. Aleshores li va ordenar al seu cosí Hèrcules que anara al jardí de les Hespèrides, agafara les pomes d’or i li les portara a Micenes.

Cap mortal sabia cert on estava aquell jardí. En el viatge cap a l’oest Hèrcules es va trobar tres nimfes i els va preguntar on podia trobar eixe jardí. Les nimfes, que eren filles de Nereu, li van dir que el seu pare ho sabia, però el van avisar que havia de subjectar-lo; si no se li escaparia. Hèrcules el va trobar i se li va llançar damunt. Nereu va fer tot el possible per escapar-se, però no ho va aconseguir i aleshores es va rendir i li va dir que trobaria aquest jardí a Àfrica, en el mont Atles.

Durant el trajecte es va enfrontar amb el gegant Anteu i el va véncer. Finalment Hèrcules va trobar el jardí, però el drac guardià anava avançant cap a ell amb intencions de matar-lo. Hèrcules el matà. Va pujar cap a la muntanya on es va trobar amb el gegant Atles, que estava condemnat a subjectar el món sobre els seus muscles durant tota l’eternitat. Hèrcules li demanà a Atles si podia demanar-los a les seues filles que li colliren les pomes. Atles va acceptar però amb la condició que mentretant li subjectara el món. Així va ser. Atles portà les pomes als peus de Hèrcules. Atles va intentar enganyar a Hèrcules perquè es quedara aguantant el món mentre ell li duia les pomes a Euristeu de Micenes, però Hèrcules va ser més llest. Li va dir que l’ajudara a col·locar-se bé el món a l’esquena, amb un coixí per no fer-se mal. Quan Atles va accedir i va agafar el món, Hèrcules va començar a córrer. Hèrcules li portà les pomes a Euristeu però aquest va dir que les tornara de seguida per evitar que Hera, l’ama del jardí el castigara. Hèrcules les donà a la deessa Atena, que les tornà.

ELS BOUS DEL REI GERIÓ (Idoia Lertxundi)

 

Euriseu, rei de Micenes, va manar a Hèrcules que li portara els bous del rei Gerió,que regnava  a Eritea. Aquest era un gegant amb tres cossos que li eixien de la cintura i amb tres caps.

A Hèrcules li va costar molt arribar, ja que l’illa està envoltada d’aigua bullint, però va aconseguir que Apol·lo li deixara la seua nau d’or.

Pel camí va xocar amb una paret que no el deixava avançar. Hèrcules la va trencar i va formar l’Estret de Gibraltar. També creà una columna a cada costat de l’Estret, les famoses columnes d’Hèrcules.

Quan a arribar, va haver de matar el gos que guardava els bous i també el pastor. Quan el rei s’adonà que hi havia algú que volia llevar-li el ramat, va anar a matar-lo. Aleshores Hèrcules, amagat darrere d’una pedra, el matà.

Durant el viatge de tornada en Itàlia es va haver d’enfrontar amb uns indígenes, però se li acabaren les fletxes i  Zeus els va acabar de rematar. Més tard el gegant Cacus es va emportar dos bous i Hèrcules el matà per recuperar-los.

Finalment, quan va arribar a Micenes, Euriseu manà sacrificar els bous a l’altar d’Hera.

EL CINTURÓ D’OR D’HIPÒLITA (Eugenia Kabakova)

El cosí i amo d’Hércules Euristeu tenia una filla que, quan va cumplir dihuit anys, li va demanar a son pare el cinturó d’or de la reina de les amazones, Hipòlita. Per això Euristeu li va encarregar a Hèrcules aquest nou treball.

Hércules va arribara la terra de les amazones en so de pau i  la reina Hipòlita el va rebre amb un banquet. Hera va veure el que ell volía fer i ,per a que no li isquera bé el pla, va baixar a la terra en forma d’amazona dient que els grecs volien raptar la seua reina.

Les amazones van començar a atacar els grecs i Hèrcules, molt irritat en vore-ho, va matar Hipòlita, va agarrar el cinturó d’or i se’n va tornar a Grècia amb els seus homes.

LES EUGUES SALVATGES DE DIOMEDES (Santiago Fernández)

A Tràcia vivia un rei bàrbar que es deia Diomedes. Tenia unes eugues que havien sigut ensinistrades perquè foren sanguinàries. Les eugues es menjaven la carn humana dels morts de les guerres. Al final es van acostumar tant a la carn humana que Diomedes havia de matar els seus convidats per alimentar-les.

Euristeu envià Hèrcules a per les eugues. Ell acceptà, però l’acompanyà Abder. Una vegada allí Diomedes els va rebre molt bé i Hèrcules va sospitar que Diomedes tramava matar-los mentre dormien. De fet era així, però Hèrcules i el seu amic es van despertar prompte i anaren a per les eugues. Amb elles es van dirigir a l’embarcació, però Diomedes i els seus guerrers els perseguien. Hèrcules tornà enrere per a a matar-los fent un canal d’aigua on es van ofegar. Quan tornà a l’embarcació, les egues havien matat Abder i estaven menjant-se el seu cadàver. . Hèrcules donà el cos de Diomedes a les eugues. Quan arribà a Micenes, al vore-les Euristeu, es va posar a plorar i es va amagar durant sis dies.

EL TORO DE CRETA (Lucía Costa)

Eristeu, cosi de Hèrcules, havia sentit coses molt terribles del toro de Creta, un animal blanc que havia eixit de les aigües del mar .El rei de Creta Minos havia de sacrificar-lo a l’altar de Posidó, pero ,al vore aquell animal tan magnífic, s’hi negà , Posidó, com que estava irritat perquè Minos no el va sacrificar, va fer que  el bou es tornara boig i traguera foc pels narius.

Eristeu pensava que qualsevol que lluitara contra ell pagaria amb la seua mort. Per això, va cridar Hèrcules perquè el capturara i li’l portara viu.

En arribar a Creta, Minos li va fer una bona benvinguda i li explicà els desastres que havia causat el toro.

Minos li digué a Hèrcules que el seu exèrcit el podia ajudar, pero ell preferí fer-ho a soles. Va anar a buscar el toro sense armes, ja que Eristeu el volia viu; sols tenia unes cadenes de bronze per ajudar-se. Hèrcules anava pel camp quan va sentir les petjades. Es van encarar i Hèrcules li pujà a l’esquena, li agafà les banyes i el dominà. Així va conseguir capturar-lo i,penjat al coll amb les cadenes de bronze, el va portar al palau del rei Minos.

Temps després Hèrcules desembarcà a Micenes. Eristeu quasi es desmaià al vore el toro i, amb un fil de veu, va dir que el sacrificarien al temple de Hera. Però hi havia un problema. Hera considerava Hèrcules el seu enemic i no estava disposada a acceptar res que vinguera de les seues mans, de manera que el toro va acabar lliure a la plana de Marató, prop de Atenes, on va continuar produint desastres fins que anys després Teseu aconseguí matar-lo.

ELS OCELLS DEL LLAC ESTIMFAL (Carmen Cholbi)

El text tracta sobre uns ocells terribles, que tenien plomes metàl·liques i s’alimentaven amb carn humana. Cada vegada que veien un home llançaven plomes punxegudes, que es clavaven en les carns d’ell. Un grup d’arquers van voler acabar amb ells però no van poder. Aleshores Euristeu va demanar ajuda a Hèrcules.

Hèrcules, amb l’ajuda d’Atenea, que duia en la mà un sonall ple de cascavells, van pujar a la zona elevada de la muntanya. Atenea agità el sonall fabricat per Hefest, i els ocells s’espantaren. Així Hèrcules els va disparar i els va matar. Aquells ocells que Hèrcules no va poder matar, fugiren i no van tornar més. Però un dia un mariner va dir que els va veure en l’illa d’Ares, on continuaven devorant les carns dels hòmens.

ELS ESTABLES DEL REI AUGIAS (Maria Caselles)

Aquesta nova aventura d’Hèrcules consisteix en una tasca que li va manar el seu amo: netejar els estables del rei Augias.

Aquests estables eren coneguts per la gran quantitat d’animals i del fem que hi havia allí acumulat. Hèrcules va fer camí cap als estables, i des de lluny ja es podia sentir l’olor.

Hèrcules li va dir al rei que havia de netejar els estables en un dia, i aquest es va burlar d’ell, pensant que no seria capaç. Aleshores li va prometre que si ho feia, li donaria la meitat del seu regne.

La idea d’Hèrcules va ser construir una presa amb dos rius i desviar el seu curs. Obriria un forat gran en les parets dels estables. L’aigua hi passaria per dins i els netejaria. Així ho va fer. El rei no s’ho podía creure i es va negar a donar-li la meitat del seu regne, Hèrcules, ofés, el va amenaçar dient-li que faria perquè els rius destrossaren el seu palau, però finalment no va complir la seua promesa i se’n tornà a Micenes.

EL SENGLAR D’ERIMANT (Eric Caselles)

Euristeu pensava una tasca que Hèrcules fóra incapaç de realitzar. Un dia li digué a Hèrcules  que anara al mont Erimant i portara un porc senglar gegantesc. Aquest començà el viatge per atrapar l’animal. Va parar al país dels centaures per veure Quiró. Els centaures begueren molt vi, s’enfurismaren i començaren a atacar a Hèrcules. Aquest, per defendre’s, va començar a llançar fletxes enverinades. Una d’elles va ferir el centaure Quiró i el matà. Hèrcules es penedí i amb molta pena va seguir el seu camí.

Quan va arribar al mont Erimant va veure l’animal i va començar a perseguir-lo, però, com el seu cosí li havia dit que el volia viu, no l’atacava. Finalment, decidí fer una trampa i el senglar hi va caure. Hèrcules l’atrapà i l’encadenà. El va portar a Micenes i Euristeu, al veure l’animal, es va esglaiar tant que s’amagà en una gerra d’or. Hèrcules va fer un sacrifici a Apol·lo i se’n va anar, perquè havia esperat massa temps que Euristeu isquera i li posara algún repte.

LA CÈRVOLA DE CERÍNIA (Elena Caro)

Un dia Euristeu li va dir a Hèrcules que caçara la cérvola de Cerínia, perquè Euristeu sabia que Àrtemis no li ho perdonaria i el mataria.

Àrtemis no li perdonaria perquè estimava especialment aquest animal. Quan la deessa va vore per primera vegada la cérvola temps enrere, amb altres quatre cérvols, tots amb les banyes d’or, es va quedar fascinada. Va aconseguir caçar els cérvols, però la cérvola se li va escapar. Una nimfa l’atrapà anys més tard i des d’aleshores estava consagrada a Àrtemis, que la protegia.

Hèrcules va tardar molt en trobar la cérvola. Quan la va trobar, la va perseguir sense descans. Quan estava ja cansada de fugir de Hèrcules, aquest li va tirar una fletxa, que quedà clavada entre l’os i els tendons de les potes de la cérvola. Quedà immobilitzada, però sense causar-li cap ferida important.

Finalment Hèrcules li va portar la cérvola a Euristeu, però a mitjan camí es va trobar amb Àrtemis que estava molt irritada amb ell. Hèrcules li va dir que li deixara portar-li-la a Euristeu i ,quan ja l’haguera vist, la tornaria sense cap ferida ni res. Àrtemis ho va permetre i Hèrcules va complir la seua promesa.

L’HIDRA DE LERNA (Gema Soliveres)

Tot comença quan Hèrcules arriba a Micenes (Grècia). Venia de fer un treball a Nèmea. Euristeu li va encomanar un altre treball, que consistia en matar l´hidra de Lerna. Era un montre de nou caps, que tenia forma de serp i vivia en els aiguamolls de Lerna. S’alimentava de vaques i ovelles. El seu alé era mortal: qui el respirava s’asfixiava i moria. Cada vegada que li tallaven un cap a aquest monstre, li’n creixia un altre més poderós.

El seu nebot Iolau el volia acompanyar. Al principi Hèrcules s’hi negà, pero finalment acceptà la seua ajuda. Quan els dos arribaren als aiguamolls, Hèrcules baixà del carro i s’hi endinsà. En veure la hidra, li tirà una fletxa. El monstre s’alçà i començà la batalla. Ell li tallava els caps, pero creixien de nou. Hera, que ho veia tot des de l’Olimp, li posa les coses més complicades: li envià dos crancs enormes. L’hidra estava envoltada en la seua cintura, asfixiant-lo. Hèrcules destrossà d’una patada els crancs i demanà ajuda al seu nebot Iolau. Li diguè que, quan tallara un cap del monstre, acostara una torxa amb foc a la ferida. Així ho va fer 8 vegades. La mataren i l’enterraren. Tornaren a Micenes i li ho contaren a Euristeu. Ell dubtà, pero finalment aceptà com a bo el treball d’Hèrcules.

L’HIDRA DE LERNA (Andrea Bover)

El segon treball que manà Eristeu a Hèrcules fou matar l’hidra de Lerna, un drac de nou caps que habitava als aiguamolls. El seu alé era letal. Hèracles amb la companyia del seu nebot Iolau decidí matar l’hidra.

El fang dels aiguamolls dificultava la tasca d’Hèrcules. De sobte es va trobar front a l’hidra xipollejant. Hèracles començà a decapitar el monstre, però cada vegada que li tallava un cap en sorgia un altre més fort que l’anterior. Per a dificultar-ho més Hera va enviar dos crancs per a pinçar-li els turmells, però Hèracles es va desfer d’ells amb una puntada de peu.

Quan estava envoltat per la hidra i quasi sense respiració li digué a Iolau que li portara una torxa. Li va ordenar que, cada vegada que ell li tallara un cap, cremara la ferida oberta. I així ho van fer fins acabar amb la vida del monstre. Quan va arribar a dir-li-ho a Euristeu, aquest es va negar a donar aquest treball per complit, perquè li havia ajudat el seu cosí. Hèracles l’amenaçà amb desenterrar el monstre i portar-li’l i  Euristeu, mort de por, finalment  va donar la feina com a bona.

EL LLEÓ DE NEMEA (Luis Shaw)

Hèrcules arribà a Micenes per a demanar-li al seu cosí Euristeu que li manara el treball que volguera. Euristeu tenia una gran rivalitat amb Hèrcules i volia exigir-li una tasca tan difícil que ell no poguera superar.

Així que li va manar que matara el lleó de Nemea i li portara la seua pell com a prova. Pero el que no li havia dit és que era una fera poderosa com un drac i tenia la pell duríssima.

Hércules anà a caçar el lleó convençut de poder matar-lo. Ho va aconseguir acorralant-lo a la seua pròpia cova, atrapant-lo amb una xarxa i estrangulant-lo. A continuació, li va arrancar la pell amb les garres del lleó.

Finalment Hèrcules tornà a Micenes amb el cap del lleó com a casc i la pell del lleó com a capa. Euristeu no s’ho podia creure.

EL LLEÓ DE NEMEA (Elia Bisquert)

Hèrcules, va arribar a Micenes en busca del seu cosí Euristeu. Aquest, en veure’l, va començar a tremolar. Hèrcules li va dir que no patira, que havia vingut a posar-se al seu servei per a complir condemna pels crims que havia comés.

La primera tasca que li va manar consistia en anar a Nemea a matar el ferotge lleó que habitava en les seues muntanyes. Així ho va fer, es va dirigir cap enllà.

Al arribar, es va instal·lar prop d’on estava el lleó. A la matinada següent va veure el lleó amb la boca tota plena de sang de la gent i ovelles que havia devorat aquella nit. Li va tirar la llança, que no es clavà en la pell de tan dura com era, i el lleó es va irritar més. Aleshores Hèrcules es va tirar damunt d’ell  i aquest ni es va immutar .Finalment va agafar la maça d’olivera i li va donar un colp molt fort. El lleó es va amagar dins de la cova. Hèrcules mentrestant va veure que aquesta tenia dues entrades i en una d’elles va posar una xarxa per a que no poguera fugir. Va entrar a la cova. Dins d’aquesta va haver una lluita increïble. La fera va intentar eixir per l’altra obertura, pero es va quedar atrapada en la xarxa. Hèrcules va agafar el lleó del coll fins que el va ofegar. Per a llevar-li la pell i utilitzar-la com a prova  que estava mort va haver d’utilitzar les pròpies ungles del lleó.

EL NAIXEMENT D’HÈRCULES (Anna Salvador)

Alcmena va comunicar a Zeus que anava a tindre un fll d’ell. Zeus es va posar molt content i va decidir que el nomenaria rei de Micenes, que seria molt fort i moltes coses més, entre elles que s’anomenaria Hèrcules.

Hera no estava tant contenta ja que estava farta de les infidelitats del seu marit i ,a part de tot això, també estava un poc irritada perquè el futur fill de Zeus s’anomenaria Hèrcules,que significava “la glòria d’Hera”.Aleshores per a venjar-se va anar a Micenes i va fer que el fill del rei de Micenes nasquera abans que Hèrcules de manera que Hèrcules no poguera ser el rei de Micenes.

Com que Hera amb açò no tenia prou, un dia, mentre Hèrcules dormia,envià dos serps per tal que l’estrangularen, però va ser al revés.

Van passar els anys i Hèrcules es va casar i va tindre tres fills. Aleshores Hera, que encara estava furiosa, li va enviar un atac de bogeria que va fer que tirés al foc  la seua esposa i els seus tres fills.

Hèrcules, penedit, anà al temple de Delfos on la pitonissa li digué que per netejar seua consciència havia d’obeir les ordres que li donaria el seu cosí Euristeu, el rei de Micenes, durant dotze anys i així ho va fer.

EL NAIXEMENT D’HÈRCULES (Patricia Barber)

Zeus acabava de descobrir que anava a ser pare junt a una dona que no era la seua esposa Hera. Es tractava d’una mortal anomenada Alcmena.

Zeus estava tant content i il·lusionat pel naixement d’Hèrcules que fins i tot anava a nomenar-lo rei de Micenes.

Hera, en descobrir-ho, estava molt enutjada i va decidir anar a la ciutat de Micenes, el rei de la qual era un descendent de Perseu com el futur fill d’Alcmena i també esperava un fill. Hera va fer tot el possible perquè aquell xiquet nasquera abans que el fill de Zeus i així ser ell el rei de la ciutat i no Hèrcules.

L’odi que tenia Hera cap a Hèrcules era tan gran que la va impulsar a amargar-li la existència de totes les formes possibles, però Hèrcules gràcies a la seua força i intel·ligència sempre aconseguia defensar-se. Va arribar un dia en què Hera li va provocar un atac de bogeria que el va impulsar a cremar la seua dona Mègara i els seus fills. Quan Hèrcules va tornar en si, estava molt trist pel que havia comés i no sabia què fer per purificar-se. Va decidir anar al temple d’Apol·lo situat a Delfos on l’oracle li va dir que per expiar el crim que havia comés hauria d’ anar a Micenes i servir al seu cosí Euristeu durant dotze anys. Aquest a més li imposaria dotze treballs i així la seua ànima recuperaria la pau.

 

 

 

El dia de Sant Valentí

ETIMOLOGIA DELS MESOS DE L’ANY

Ací us deixe un video sobre l’origen del nom dels mesos de l’any.

QUÈ ENS HAN DONAT ELS ROMANS?

Si voleu riure-vos un poquet, ací us deixe un fragment de la formidable pel·lícula LA VIDA DE BRYAN, del grup Monty Phiton.

 

Un asesinato en las termas de Pompeya

Vamos a remontarnos a la Civilización Romana, en la ciudad de Pompeya. Eran famosas las Termas de Pompeya, donde la gente iba para relajarse o pasar un buen rato con los vecinos. Unos preferían el Caldarium para relajarse con agua caliente, otros preferían el Frigidarium: un buen baño frío siempre sentaba bien; si no querían el agua ni tan fría ni tan caliente iban al Tepidarium, con agua templada. Algunos iban allí para hacer ejercicio, también se podía ir a leer, si a uno le apetecía.

Cornelia era una mujer joven, casada, aunque no se le podía considerar fiel. Los rumores de que Cornelia engañaba a su marido Marco con su mejor amigo Julio pasaron de boca en boca hasta llegar a oídos de Marco. Él confiaba en ella, pero tantas eran las historias que acabó por dudar. Marco le pidió a su primo Paulo, a quién se le daba bien investigar, que espiara a su mujer para saber la verdad. Pasaron unos días y Marco tuvo noticias de su primo: las historias que se contaban y los rumores eran ciertos, Cornelia le estaba engañando.

Aquel día quedó con su amigo Julio para ir a las termas y actuó como si no supiera nada, aunque en realidad tenía unas ganas inmensas de matarlo. Dejaron sus pertenencias en el Apodyterium y luego pasaron a la Palestra a hacer algo de ejercicio. Cuando se cansaron fueron al Caldarium, y por primera vez se encontraron solos los dos. Marco aprovechó para sacar el tema de la traición, y Julio reaccionó como si nada. Siguió insistiendo hasta que sacó el tema de la infidelidad. Julio empezó a darse cuenta de por donde iban los tiros: los había descubierto.

– ¡No era mi intención, Cornelia me sedujo con su belleza. No me pude resistir a su piel fina como la seda!- dijo Julio asustado.

– La mujer de tu amigo- observó Marco- es sagrada. No sabes lo estúpido que me siento cuando me mira la gente y susurra: “Mira, ése es el mayor cornudo de la ciudad; a saber con cuántos más se habrá acostado su mujer. Seguro que  es infiel porque él no le da lo que ella necesita”.

Después de estas palabras, hubo un silencio muy tenso. Marco no podía contener las ganas de ahogar a su malvado amigo. Cuando se dio cuenta, ya estaba sumergiendo con fuerza al amante de su querida mujer y se sorprendió de que le gustara la sensación que experimentaba. Al cabo de unos instantes, Julio ya no oponía resistencia; estaba muerto.

Salió de la sala dejando el cuerpo de su amigo flotando en el agua.

Volvió a casa donde le esperaba su mujer. Cenaron como si nada, y , cuando terminaron, él le pidió a uno de sus esclavos más fieles que le trajera un cuchillo. El esclavo obedeció sin pedir explicaciones, ya que pensaba que lo quería por seguridad: desde hacía unos días se habían producido algunos robos por la zona. El esclavo se marchó a la cama después de darle el arma.

Cornelia se durmió en seguida, pero Marco no podía parar de pensar que su mejor amigo, con quien había crecido y compartido las mejores experiencias de su vida le hubiera traicionado. En un momento de rabia, cogió el cuchillo y se lo clavó a Cornelia en la yugular. Después se asustó, se paró a pensar qué haría él sin su mujer. Todos sabrían que él había sido el causante de las dos muertes, ya nadie le querría y lo condenarían a muerte por asesinato. Y sin dudarlo cogió el cuchillo y se lo clavó.

A la mañana siguiente los esclavos, viendo que sus amos no se levantaban, llamaron a la puerta y entraron en la habitación, donde encontraron los cuerpos sin vida de la pareja.

Un día después enterraron los dos cuerpos,  en sitios diferentes, porque sabían que Marco no querría estar con su mujer después de lo sucedido.

Olaya Albi, 4B

Asesinato en Pompeya

 

Lo primero que oímos: lloros. Qué deprimente escena, ¿no? Una mujer gritando destrozada, con los ojos inundados de lágrimas, no deja que se le acerquen, quiere demostrar su dolor. Detrás, diez personas, no saben qué hacer. Dos niñas se abren paso entre la multitud que no abre la boca ni para quejarse cuando notan los codazos. Una sombra de dolor cruza los rostros de las pequeñas, si su ama llora, ellas también.

 

¿Que qué ha pasado? Os propongo algo: retrocedamos una hora en el tiempo y cambiemos de escenario. Recordad, podéis mirar pero no tocar, sería fatal si cambiáramos algo en el transcurso de la historia.

Las termas de Pompeya. ¿Las habéis visitado alguna vez? Son preciosas. No hallamos a ninguna mujer en las piscinas, no tienen permitido visitarlas a estas horas (nosotras somos una excepción). Solo encontramos esclavas en el apodyterium guardando las posesiones de sus respectivos amos (¿y quién sabe qué más? No me mires así, eso es lo que él dice y lo que le cuenta a ella). Nos paseamos distraídamente por las instalaciones y esto es lo que vemos: hombres embadurnados en aceites y sudor en la palaestra, personas recibiendo relajantes masajes en el tepidarium, gente hablando de cosas que no nos incumben en el laconicum, etc…

Qué interesante, la vida romana, ¿no? Pero, ahora, centrémonos en lo que nos interesa: el ardiente (nunca mejor dicho) corazón de las termas, el praefurnium.

— ¿Ocupado?

Una dulce voz surge de entre las sombras, sobresaltando al joven que aviva el fuego. Mira de reojo a su poseedora, ya se han visto más veces. Incluso, se podría decir que son amigos. Esboza una sonrisa, ¿amigos? No, que va, imposible. Siente un escalofrío, una mano comienza a jugar con su cabello, interrumpiéndolo, desconcentrándolo, ¿qué te he hecho, oh, bella Venus para que el pecado venga a tocar mi puerta?

¿Algo más que añadir? Creo que lo que pasó después no nos interesa. El chico siguió con su aburrido y monótono trabajo, siempre lo mismo, día tras día.

 

Corre. Nunca ha corrido tanto, no lo ha necesitado, tiene a gente que corre por él, personas que se desviven por hacerle feliz y, si lo pidiera, gente que moriría por él. ¿Por qué demonios me haces esto? ¿No eras feliz? Te colmé de todos los lujos posibles, joyas, aceites, ropas. ¿Qué es lo único que te pedí? Que me dieras un hijo, te lo pedí amablemente, un descendiente, nada más. Estoy completamente seguro de que él te hubiera dado la felicidad. Ni siquiera tendrías que haber soportado sus lloros y quejas, ¡tenemos esclavos! ¡Esclavos que acatan todas nuestras órdenes! ¿Y así es  cómo me lo pagas, asquerosa mujer?

 

La bella Pompeya. Es un día soleado, ni una sola nube ensucia el cielo. Podemos ver gente comprando, personas con sus humanas mulas de carga, niños jugando en la calle… Hasta que escuchamos un ensordecedor grito. Después, silencio. Pasados unos segundos, el panal arde, quieren saber qué es lo que pasa y quién lo ha hecho. Quieren un culpable, un culpable con el que puedan desatar su furia. ¿Por qué demonios el agua es roja?

 María del Mar Paredes Pascual 4ºB

UN ASESINATO EN LAS TERMAS DE POMPEYA

Ayer, como cada día, me dirigí hacia las termas para conversar con mis conocidos. Hoy llevaba unos aceites distintos a los de siempre y mis chanclas nuevas para no quemarme los pies en el caldarium. Nada más entré, fui al apodyterium a dejar mis cosas y darle una propina al esclavo para que vigilara que nadie me robara nada. Me quité la ropa, me puse las chanclas y me dirigí hacia el tepidarium para relajarme mientras un esclavo me daba un masaje.

Cuando conversaba con mi amigo Lucio oímos un chillido, que dejó en silencio todas las termas, después otro grito. Lucio y yo nos colocamos una toalla y fuimos a ver de dónde venía. Al parecer no fuimos los únicos; todos estaban reunidos en el caldarium pero nadie decía nada. De repente entraron en la sala dos encargados del mantenimiento del hipocaustum. Decían algo pero no se entendía bien, sólo se entendían las palabras ‘amo’ y ‘praefurnium’. No dejaban de repetirlo. Echaron a correr y presentimos que querían que les siguiéramos. Así lo hicimos.

Llegamos al praefurnium y allí estaba efectivamente el amo de las termas, que era amigo mío y de Lucio. No estaba precisamente echando leña al fuego, sino que estaba quemado, totalmente tostado dentro del horno. No hay palabras para describir el horror en las caras de la gente que estábamos allí. Nadie sabía qué decir, se oía entre susurros ‘oh divino Júpiter!’, ‘¿cómo puede haber pasado esto?’, ‘¿quién habrá sido? y cosas parecidas. Por el estado del cadáver no debían haber pasado más de 3 horas desde el asesinato, así que decidimos preguntar a todas las personas que habían estado en las termas en ese periodo de tiempo.

Después de interrogar a 53 personas perdimos las esperanzas, pero la persona 54 era Saumno, un ciudadano poco sociable. Nos dijo que tal vez su hijo Daiuno sabía algo, ya que a veces se encargaba de echar leña al praefurnium. Daiuno salió de su habitación y afirmó que no sabía nada. Acto seguido, cerró la puerta de manera abrupta. Ese comportamiento nos hizo sospechar de él, así que entramos en su habitación. El chico tenía dibujos de una especie de plano de las termas, con todos sus escondrijos y pasajes. Cogimos al chico y lo llevamos a casa de Lucio. Allí le interrogamos sobre su plan y contestó ‘no sabéis en qué os estáis metiendo’. Estuvo durante más de cinco horas callado, en total silencio. No podíamos perder más tiempo, así que lo encerramos y buscamos a cada uno de los esclavos que se encargaban de echar leña al horno; eran 12, todos decían lo mismo que Daiuno.

¿Era una especie de secta? ¿Cuál era su finalidad? ¿Era una revolución de los esclavos? Todos fueron encerrados junto a Daiuno.

Al día siguiente fuimos a la celda donde supuestamente se hallaba Daiuno con sus 12 compañeros, y digo supuestamente porque no estaban allí. Organizamos la búsqueda pero no encontramos a ninguno de los 13 revolucionarios, por llamarles de alguna forma.

Después de dos días, en las puertas de las termas colocaron un cartel noticiario diciendo que el amo de las termas de Caracalla (Roma) y el de Segóbriga (Cuenca) habían sido hallados quemados en el praefurnium, exactamente como el amo de las termas de nuestra ciudad. Esto debía ser obra de los revolucionarios.

Buscamos cerca del río, en las montañas y hasta en un lago, pero no encontramos nada, hasta que se nos ocurrió buscar en el bosque cercano a las termas. Había una casa hecha con piedras, medio abandonada. Al entrar se notaba en el ambiente un olor nauseabundo. En lo que parecía una sala de estar estaba el masajista que hacía unos días, cuando encontramos el cadáver del amo de las termas, estaba haciéndome un masaje. Ahora que lo recuerdo él fue el único que no reaccionó ante la noticia. Le arrestamos, pero de una especie de armario salieron los doce revolucionarios, que estaban escondidos, incluído Daiuno, y nos atacaron. Éramos diez, pero con nuestro ingenio pudimos contenerlos a todos.

Después de ser amenazados con la pena de muerte decidieron confesarlo todo: mataban a los amos de las termas para manifestar su descontento porque ganaban una miseria; mientras los amos vivían plácidamente, ellos trabajaban echando leña al fuego o masajeando a gente, cosa que a veces no es muy agradable.

Como tenían parte de razón les dieron dinero a sus familias para que pudieran mantenerse, pero a ellos los tuvieron durante toda su vida trabajando en las termas sin cobrar, como castigo por sus asesinatos.

(Mayte Cabanes, 4t B)

JOC DELS ANTÒNIMS

Apreneu vocabulari en llatí relacionant paraules antònimes. És molt divertit. (Gràcies a Pepe Cerezo, que m’ha fet saber que existien aquestes activitats)

LLATÍ PER A XIQUETS

Estimats alumnes, un company de professió m’ha proporcionat aquest enllaç a un video sobre animals en llatí. Es molt graciós, mireu-lo, encara que hi ha un error molt important en la presentació  quan diu “Lingua Latina pro pueribus”. Al primer que m’endevine com hauria de dir li pose un positiu.

IMATGES DE LA ILÍADA

Ací teniu un enllaç a una presentació que he trobat molt bonica sobre la Ilíada. Els amants de la cultura clàssica i de les arts podran gaudir amb la imaginació del dibuixant.

 

ANDRÉ LAMBERT, UN PINTOR HUMANISTA

Amb motiu de la visita del passat 19 de setembre a l’exposició dels Lambert de la Casa del Cable i a la casa dels Lambert al Portitxol, ací us penge la presentació que  vam vore a classe sobre el vessant humanista del pintor, les inscripcions llatines de la seua finca, fragments de la carta en llatí sobre Xàbia…Gràcies a la seua filla Milagro Lambert per haver-nos acompanyat.

HISPÀNIA ROMANA

Mite de Dèdal i Ícar

L’Imperi Romà

Una de Romanos

Juli Cèsar, un personatge controvertit

LES METAMORFOSIS D’OVIDI

L’ENEIDA

Venus, Adonis i Mart

Si voleu vore un video interessant sobre el mite de Venus, Adonis i Mart, punxeu ací.

EDIFICIS PÚBLICS ROMANS EN LA P. IBÈRICA

ELS INFERNS O L’HADES

RESUM DELS CAPÍTOLS XI, XII, XIII, XIV, XVI DEL LLIBRE UNA DE ROMANOS

El calendari romà

Ací teniu una presentació sobre el calendari romà que farem servir en tots els nivells de llatí, especialment en quart.