Aquestos dies m’he topetat, llegint en castellà, amb el substantiu jamelgo. El Diccionario de la Real Academia Española el defineix com ” caballo flaco y desgarbado, por hambriento”. Tal vegada us resulte més familiar el nom rocín, que és sinònim. No debades, don Quijote anomenanava el seu cavall flac “Rocinante”. Sembla que jamelgo és resultat de l’evolució de “famelicus” del llatí, amb la pèrdua de la vocal postònica (i) , després de la sonorització de la -c- intervocàlica en -g-. Sabem que les f- inicials llatines seguides de vocal en un determinant moment de la història del castellà van començar a aspirar-se, per acabar emmudint-se i deixant únicament una h- com a testimoni de l’aspiració, allí on hi havia una f- en llatí. Per exemple “fumus” va acabar en “humo”, possiblement amb un estadi intermedi que sonaria més o menys com”jumo”. Doncs bé, la paraula jamelgo no va acabar d’evolucionar com la majoria. Altrament hui en dia es diria “hamelgo”, igual que “fames” evoluciona a “hambre”. Jamelgo es va quedar a mitjant camí. De tota manera, ara que estem veient a classe les paraules patrimonials i els cultismes, en castellà tenim famélico, que és un cultisme derivat de “famelicus”, mentre que “jamelgo” seria un doblet més vulgar, especialitzat per als cavalls famèlics.
Jo vaig conéixer fa uns 15 anys una dona major a un poblet de Soria, Bretún, que encara deia “jumo” per “humo”, mentre ens assenyalava amb un bastó petjades fòsils de dinosaures sobre les roques que, prèviament, uns anys arrere, li havien mostrat a ella un grup d’estudiosos del tema que havien estat en la zona. Encara recorde amb tendresa i admiració aquella dona, que havia viscut en unes condicions tan dures, parlant-nos de com seria la vida en l’era geològica dels dinosaures com si foren els seus records d’infantesa.
