Arxivat a Uncategorized | Deixa un Comentari »
Arxivat a quart eso | Etiquetat història | Deixa un Comentari »
He trobat una presentació interessant sobre les cases romanes. Us pot servir per a repassar.
Arxivat a quart eso | Etiquetat presentació | Deixa un Comentari »
Arxivat a quart eso | Deixa un Comentari »
Vaig a penjar els treballs que heu preparat durant el primer trimestre a mesura aneu donant-me’ls. Mireu-los, val la pena.
Arxivat a quart eso | Etiquetat monogràfic | Deixa un Comentari »
Ja fa 25 anys que vaig començar a estudiar a la universitat d’Alacant i, encara que no vaig acabar allí (me’n vaig anar a València a fer clàssiques), el divendres vaig voler assistir en Alacant a un acte institucional per celebrar-ho amb els meus companys. Hi havia més gent de Xàbia. Alguns dels assistents són pares d’ alumnes del centre. Ens ajuntàvem gent de totes les especialitats que vam acabar en el 84. Continua llegint »
Arxivat a Uncategorized | 3 Comentari »
Aquestos dies m’he topetat, llegint en castellà, amb el substantiu jamelgo. El Diccionario de la Real Academia Española el defineix com ” caballo flaco y desgarbado, por hambriento”. Tal vegada us resulte més familiar el nom rocín, que és sinònim. No debades, don Quijote anomenanava el seu cavall flac “Rocinante”. Sembla que jamelgo és resultat de l’evolució de “famelicus” del llatí, amb la pèrdua de la vocal postònica (i) , després de la sonorització de la -c- intervocàlica en -g-. Sabem que les f- inicials llatines seguides de vocal en un determinant moment de la història del castellà van començar a aspirar-se, per acabar emmudint-se i deixant únicament una h- com a testimoni de l’aspiració, allí on hi havia una f- en llatí. Per exemple “fumus” va acabar en “humo”, possiblement amb un estadi intermedi que sonaria més o menys com”jumo”. Doncs bé, la paraula jamelgo no va acabar d’evolucionar com la majoria. Altrament hui en dia es diria “hamelgo”, igual que “fames” evoluciona a “hambre”. Jamelgo es va quedar a mitjant camí. De tota manera, ara que estem veient a classe les paraules patrimonials i els cultismes, en castellà tenim famélico, que és un cultisme derivat de “famelicus”, mentre que “jamelgo” seria un doblet més vulgar, especialitzat per als cavalls famèlics.
Jo vaig conéixer fa uns 15 anys una dona major a un poblet de Soria, Bretún, que encara deia “jumo” per “humo”, mentre ens assenyalava amb un bastó petjades fòsils de dinosaures sobre les roques que, prèviament, uns anys arrere, li havien mostrat a ella un grup d’estudiosos del tema que havien estat en la zona. Encara recorde amb tendresa i admiració aquella dona, que havia viscut en unes condicions tan dures, parlant-nos de com seria la vida en l’era geològica dels dinosaures com si foren els seus records d’infantesa.
Arxivat a primer batxillerat, quart eso | Etiquetat etimologia | Deixa un Comentari »
Ja fa moltes setmanes que no escric res al blog. Hui que tinc temps us dedique un poema sobre Penèlope, la famosa esposa d’Ulisses. Sabeu que és un personatge de l’Odissea d’Homer que moltes vegades s’anomena com a prototip de la fidelitat, perquè es va retrobar amb el seu marit després de 20 anys d’espera (els 10 de la guerra de Troia i els 10 del viatge d’Ulisses de retorn a Ítaca). En tot eixe temps va intentar entretindre els múltiples pretendents que, donant el seu marit per mort, intentaven casar-se amb ella per ser reis d’Ítaca, o, qui sap, si algun d’ells per amor. Diu Homer que ella tenia el pressentiment que Ulisses estava viu i que tornaria i per això anava donant llargues als pretendents i, quan es va veure molt pressionada, els deia que triaria a un d’ells per a casar-se quan acabara de teixir en els telers una mortalla que tenia començada per cobrir el cos del seu sogre quan morira. Sabeu que ella desteixia de nit el que havia fet de dia, si no tot,una part, fins que va ser descoberta i obligada a prendre una decisió. Sort que mentretant va arribar Ulisses i, fent-se passar per un vagabund, s’introduí en el palau i participà en la competició de tir amb arc que anaven a fer els pretendents. El guanyador es casaria amb Penèlope i seria el nou rei. De fet, Ulisses va ser admés en la competició i va guanyar. Tot sembla perfecte, però, heu pensat què sentiria Penèlope, quan després de 20 anys ja ni reconeixia el seu marit? Què podia compartir amb ell, quan s’havia passat la joventut a soles, havia criat al seu fill i s’havia enfrontat a tots els problemes a soles? En realitat havia sigut fidel al record que tenia d’ell, però ni l’un ni l’altre ja eren els mateixos que 20 anys enrere. Eixa situació és la que planteja el poema de Parcerisas que teniu a continuació. A mí em va agradar perquè trenca amb la simplicitat del mite i el baixa a la realitat dels dubtes, de les contradiccions internes que sentim les persones. En el terreny dels sentiments no tot és blanc o negre i els dubtes, els clarobscurs, formen part de les relacions humanes.
No és que ella no el reconegués a la dèbil llum de la llar,
disfressat amb parracs de captaire. No. Hi havia senyals
clars:
la cicatriu al genoll, el cos musculat, el mirar ardit.
Espantada,
tot recolzant-se a la paret, intentà trobar alguna excusa,
un respit per evitar contestar-li
i no trair els seus pensaments. ¿Era per ell que havia
perdut vint anys
d’espera i somnis? ¿Era per aquell miserable foraster
xop de sang, barbacanós? Es deixà caure a la cadira,
muda,
contemplà amb atenció els pretendents morts a terra
com si contemplés els seus propis desigs morts
i va dir “benvingut”,
i la seua veu li arribà com si vingués de lluny, com
si fos d’una altra. A un racó el teler
dibuixava al sostre ombres com una gàbia, els ocells
que havia teixit
amb vistosos fils vermells entre el fullam verd sobtadament
esdevingueren grisos i negres
tot volant baix el cel llis de la seua darrera resistència.
Ací teniu una visió de Penèlope romàntica, melangiosa, en la línia dels pintors prerrafaelites com és Waterhouse
Arxivat a Uncategorized | 2 Comentari »
Estimats alumnes, ja estem de nou a les classes amb les energies renovades després del descans estival. Hem de tornar a agafar l’hàbit d’estudi, però, com diu el proverbi llatí: “incipere dimidium est”; això vol dir que posar-se a treballar, fer l’esforç de seure davant de l’escriptori ja és la meitat de la faena. Això ho sabem tots els que hem sigut estudiants o continuem sent-ho d’alguna manera. El més difícil és començar, fer-se l’ànim. Sovint anem rondinant per casa, perquè ens fa molta mandra seure davant del llibre o del quadern. Però si aconseguim concentrar-nos en el que fem, la veritat és que després ens sentim satisfets.
Als de quart de l’ESO de llatí vos vaig dir que penjaria la presentació sobre el déus olímpics que vam veure a classe perquè puguéreu tornar-la a revisar abans de l’examen.
Aquestos dies intentaré introduir els vostres correus electrònics perquè pugueu escriure comentaris.
Arxivat a quart eso | Etiquetat presentació | Deixa un Comentari »
